dissabte, d’agost 27, 2011

Un alemany del Volga a casa

En el darrer post parlava de les poblacions alemanes de Geòrgia i de l'arribada a casa d'un alemany nascut a Kirguizistan. Sabia que hi hauria història a darrera. I n'hi ha. S'escapa dels àmbits geogràfics d'aquest darrer viatge, però crec que mereix ser compartida.Si, la família de l'Arthur,  de pare alemany i mare cosaca, no eren ni de Trialeti, ni de Bolnisi ni de cap altre població georgiana fundada per colons alemanys sino del Volga.

Quan vaig ser a Geòrgia em va sorprendre en certa mesura la descoberta de poblacions d'origen germànic en el seu territori. Sabia de la presència d'alemanys en territori rus pels meus viatges a Uzbekistan, on el 2001, quan encara es podia  veure alemanys venent els seus productes al Baazar  Chorsu de Tashkent, però no els feia originaris del caucas. Rascant una mica per la xarxa vaig veure que també n'hi havia hagut a Crimea i Azerbadjan, era aquests els que em sonaven? Potser si, no n'estava segur. Va caldre l'arribada de l'Arthur a casa per refrescar definitivament la memòria: El Volga, d'aquests és dels que n'havi sentit a parlar. Al dir-me la seva procedència ho vaig tenir clar.  Aquests i no els de Crimera, Azerbadjan o Geòrgia són els que tenia en ment.

La família de l'Arthur va establir-se al Volga durant el regnat de Caterina II la Gran: en busca de millors terres i una vida millor, com em comenta l'Arthur. I al preguntar-li si d'allà Stalin els va deportar a Kirguizistan, m'ho nega. No, a Sibèria, a Dudinka, al Ienissei. I va ser el seu avi qui va anar fins a Kirguizistan. Em comenta que hi va anar en vaixell, el que en un principi em costa de comprendre, però de l'antiga URSS tot és possible: Al llac Issyk-kul de Kirguizistan s'hi feien proves balísitiques amb submarins perquè allà no els podien espiar... M'explica que remuntant primer el Ienissei i després altres rius va anar fins a Kirguizistan on es van establir. El 1993, però van tornar a Alemanya d'on era originària la seva família.

Bé, sé que no te res a veure amb el viatge actual, però ho creia prou interesant com per compartir i un cop més es demostra que, com dic moltes vegades, acollir gent a casa també és una manera de viatjar...  i qui sap si la història del viatge de l'avi de l'Arthur pot ser el punt de partida d'un futur viatge. ;-)

dimecres, d’agost 24, 2011

De Colquida a terres d'armenis, grecs i .... alemanys

Em vaig acomiadar de Batumi després de passar per la plaça d'Europa on una Medea monumental sosté un velló d'or. I és que molts georgians estaran disposats a explicar a qui els vulgui escoltar que els argonautes amb Jàson al cap davant van arribar a Batumi per remuntar després el riu Rioni camí de la cort del rei Eetes que alguns explicaran que es troba a l'actual Kutaisi i d'altres a Vani, a uns quaranta quilòmetres de Kutaisi. Bastants segles després, amb una bicicleta en lloc de barca, com a argonauta modern deixava les costes del mar Negre per introduir-me cap a l'interior de Geòrgia altre cop. Això si, en direcció sud i sense seguir el Roini.

L'objectiu era arribar a Akhaltsikhe en dos dies per d'allà visitar el monestir  de Vardzia i dirigir-me cap al baix caucas abans de no fer cap a la regió de Kakheti. El primer dia, i sobre el pla previst vaig lograr plantar-me a Khulo. No sense esforç ja que els darrers quilòmetres començaven a tenir unes bones rampes, avís del port que em tocaria superar el dia següent. Un cop a Khulo, un poblet al mig de les muntanyes d'Adjara, i un cop superada la curiositat local, m'estableixo a l'hotelet i me'n vaig a sopar. Torno del sopar completament destemplat i amb un cansament excessiu per l'esforç fet durant el dia, però localitzar els propietaris de tres bicis més que em trobo a l'hotel em fan oblidar qualsevol mal. Són tres viatgers : lituà, alemany i anglès, d'edats que varien entre els quaranta i pico que li poso al més jove, als més de 65 que l'anglès te. Xerrem de tot una mica, però l'anglès,  s'interessa especialment per la meva opinió sobre el país. Vas estar-hi fa cinc anys? Com el veus ara? Es sorprèn, i molt, quan li comento el gran canvi que ha viscut el país i com aquest ha millorat. No se'n fa creus, ja que el te per un país, molt pobre. Seguim fent petar la xerrada fins que ens anem a dormir.


M'alçaré l'endemà completament ko. Faltat d'energia, sense esma i probablement amb una mica de febre. Davant la situació opto per traslladar-me en mashurka fins a Akhaltsikhe, no em puc perdre el temps d'estar-me un dia parat. Sortim de Khulo amb la mashurka sorprenentment mig buida, però no triga en omplir-me per anar ja amb tots els seients de la furgona atapeïts amb les nanos asseguts a les faldes de les mares i totes les bosses pel terra, com ha de ser. Ben aviat enfilem el port i  anem deixant enrere poblets dels que destaquen els minarets de les seves mesquites, ja que aquesta zona interior d'Adjara, a diferència de la majoria del país, és de majoria musulmana. Tres hores després soc a Alkhatsikhe i amb l'ajuda d'un jove ciclista local trobo l'hotel on estar-me. Dormiré quatre hores ben bones abans no m'alci, ja força recuperat i amb molta gana, cap a les set de la tarda. Una dormida tant llarga i dues coca-coles per sopar tindran com a conseqüència que em costarà molt conciliar el son aquella nit, i per tant, l'endemà, entre la manca de son i el estar encara tocat, m'alço que no sé com reaccionarà el cos. Deixo l'habitació de l'hotel, i sense alforges, vaig en bici fins al monestir de Sapara, a uns 10km d'on em trobo. És una bona prova, segons com em trobi, a la tornada, carrego alforges i cap a Vardzia, sino, cap a l'habitació altre cop.  Torno d'haver visitat el monestir, una mica tocat, i opto per una estratègia consevadora. Els de l'hotel, simpàtics i atents, em pregunten que com em trobo, els hi comunico que massa cansat per continuar, recullo alforges i me'n torno a l'habitació. Dormida al canto de 3h altre cop.

Són les cinc de la tarda tocades quan surto a dinar. Opto per gastronomia rusa i ataco un pelmenis. Estic pagant quan quatre individus que fa estona que m'observen des d'una altre taula m'inviten a seure amb ells. Superat l'interrogatori bàsic de rigor, em pregunten si em dirigeixo cap a Armènia. Els hi comento que no però que hi he estat dos cops, i em responent dient-me que són armenis establerts a Akhaltsikhe i que la seva ciutat és internacional: armenis,  jueus, georgians hi viuen. I se n'orgulleixen. A Rabati, el barri antic, sinagoga, esglèsia catòlica i esglèsia armènia no disten tant les unes de les altres. És una versió reduida de la cosmopolita Tbilisi. M'acomiado  sense haver lograt fer-li entendre a un d'ells que només parlo el rus chut-chut (una mica). S'han sorprès dels meus coneixements d'història: les seves famílies són originaries de Kars, a l'est de l'actual Turquia i van fugir durant la primera guerra mundial. Al veure que tot això ho conec, un d'ells deixa anar un discrus d'història on poca cosa entenc a part de Hitler, Stalin, bolnoi (guerra) i Ty Ponimoesh? (m'entens?). Logro acomiadar-me d'ells  després del quart brindis de vodka i faig cap al Rabati. Trobo el museu i el castell ja tancats però em deixo perdre pels seus carrerons estrets pensant, en que l'endemà, ara si, podré fer via cap a Vardzia.

L'etapa de Vardzia és d'aquelles on els déus es conjuren perquè no avancis. Havent estat un dia més del previst a Alkhatsikhe i havent ja visitat Sapara, els 60km fins a Vardzia sonen curts i em plantejo ser-hi d'hora per d'allà continuar cap al sud i intentar fer nit a Akhalkalaki o NinotsMinda. Però només sortir de l'hotel em trobo el ciclista que fins allà m'havia guiat dos dies abans i s'ofereix a acompanyar-me i anar després al llogaret on hi te familiars i quedar-nos a dormir allà. Accepto i espero que torni de casa seva amb la bossa d'eines  de la bici que en aquell moment no du. Un quart d'hora més tard arriba. Sembla que ara si podem arrencar, però no duem ni quatre quilòmetres quan ell punxa. Li deixo uns parxes i fins i tot una càmara. La càmara però es raja i el parxe que li deixo no li acaba d'anar bé.  Al final tiro endevant esperant que ell m'atrapi: és ràpid i va sense alforges, però ja no ens veurem. Ara si ja poso via a Vardzia però quan duc una vintena de quilòmetres uns crits em sorprenen des de la vorera de la carretera. Són les dotze i dos ciclistes francesos han parat a dinar a l'ombra d'uns arbres. Fem petar la xerrada una estoneta abans no torno a arrencar. Uns quilòmetres més tard, seran uns motxillers austríacs els que em trobaré a la cruïlla de la carretera principal amb la que du a Vardzia. Altre cop farem les conversetes de rigor. Finalment, seran gairebé les 16:00 quan arribaré a Vardzia després d'haver visitat la fortificació de Khertvisi, okupada per un ramat de vaques. Tenint en compte que no he dinat i que necessito ben bé dues horetes per visitar el monestir, està clar que avui ja no pedalaré més.

Vardzia, és un complex monàstic d'allò més interessant. Igual que la ciutat d'Uplistsikhe que vaig visitar a l'inici del viatge, Vardzia també està excavat en la roca.  Va ser contruit el s. XII sota el regnat de la reina Tamara i va arribar a acollir uns 2000 monjos. A diferència d'Uplistsike, on la muntanya puja més suau i hi ha vàries terrases a diferents nivells, aquí les parets de la muntanya són molt verticals, i per guanyar els pisos superiors o inferiors del monestir, t'enfiles per unes escales, força tieses. Això en la majoria de trams del monestir, perquè hi ha un petit sector de la muntanya on l'accés als turistes està prohibit. Algunes de les coves tornen a ser habitades per monjos. Monjos que hi arriben en cotxe i parlant per mòbil, però que després s'estan en unes estances excavades a la paret.

Potser l'ndret més interessant del complex sigui l'esglèsia de l'Assumpció, la paret exterior, protegida per una porxada, hi te alguns frescos destacables i per dins, qui vulgui jugar a ser Indiana Jones, descobrirà un túnel que uns 400m després i havent pujat forces escales, et situarà a la part més alta del complex monàstic.

Visito el monestir un cop instal·lat a l'hotelet que hi ha als seus peus. Com la majoria d'hotels de Geòrgia, el concepte d'habitació individual brilla per la seva ausència i les habitacions dobles, tot i estar disposat a pagar-les no me les volen donar. Com a conseqüència em donen una cutre-habitació quadruple sense bany ... i no n'hi ha cap de compartit a l'hotel. Uns italians que viatgen en moto s'ofereixen a que si cal utilitzi la dutxa de la seva habitació, però no caldrà. Dinant amb uns ciclistes letons, m'expliquen que hi ha uns banys termals allà al costat. Investigo i els trobo. En una casa completament destartalada, amb les portes trencades i obertes, i completament abandonada, encara  hi queda la bassa / piscina del que eren els banys, i la canonada d'aigua, funciona. La bassa està practicament buida, només un pam d'aigua, però el xorro està a l'alçada perfecte per posar-s'hi a sota mig ajupit. El bany del dia serà diferent, i em deixarà net i relaxat abans no visitar el monestir. Un cop visitat, només caldrà sopar amb els companys d'hotel. Els tres motards italians (una parella on la dona va de paquet) i un home de cinquanta llargs, i un altre italià, també motard, que conversant amb els altres descobreix que tenen amistats moteres comunes. Soparem tots insieme  tot comentant anècdotes viatgeres i analitzem (o més dit faig prosselitisme) les bondats del meu GPS.

El dia següent (12/08/2011) serà un dia de transició. L'objectiu original arribara Tsalka, queda retrassat al no trobar una pista que m'estalviaria una volta d'uns 40km. La vessant possitiva, és que el camí que recorrro, engorjat al costat d'un riu, és força atractiu. Arribo a Akhalkalaki on paro a dinar i continuo després i me'nganxa una tempesa. Són pasades les 17:00 quan arribo a Ninotsminda i em sorprenc trobant-me al mateix lloc que fa cinc anys enrera ja havia passat. Enfilo direcció Vardzia gaudint de paissatges ja coneguts, però amb una clara diferència: el que eren pistes polsegoses fa   5 anys, són ara carreteres immaculadament asftalades. M'anturaré uns 15km més amunt, a la població de Sagamo, al costat del llquet del mateix nom. Un gos que surt disparat cap a la meva bici és l'excusa perfecte per establir conversa amb la gent local, i una família armènia m'acullirà a casa seva.

L'endemà arribaré a Tsalka a l'hora de dinar. Pel camí poblets amb esglesies que fan onejar la bandera grega. Si la zona de Alkhalkalaki i Ninotsminda és de població majoritariament armènia, ara em trobo amb terra de grecs, vinguts majoritariament de l'imperi otomà durant el segles XIX i inicis del sXX. Havent dinat decideixo continuar fins a Tetri Skaro, optant per seguir una carretereta de mala mort que em durà a fer vàries descobertes: Un descens vertiginós cap a un congost que farà les meves delícies, un port de muntanya no indicat al mapa, un estat de fang pèssim a la carretera quan m'acosto a Tetri Skaro, però a part d'això, una altra esglesia. Al principi de tot, a Trialeti, pots quilòmetres passats Tsalka. Si fins aleshores havia vist esglèsies georgianes, mesquites, esglèsies armènies i fins hi tot gregues, el que no m'esperava trobar és el que semblava una esglesia catòlica o protestant. I així és. Un grec local que m'invita a un café, em comenta que la població es deia Rossenburg o Rossenberg o quelcom per l'estil, i que havia estat habitada per alemanys fins que Stalin, tement que s'aliesin amb Hitler, els va deportar a Àsia Central. La història d'aquests alemanys m'és força desconeguda, però podria ser que ben aviat pogués aprendre alguna anècdota més del tema. Com sabeu, ja soc a casa, i ja torno a acollir a gent de CoucSurfing. Aquest divendres m'arriba un jove alemany nascut a Kirguizstan. Quina és la  història de la seva família? Si mereix la pena, ja actualitzaré aquest post.





diumenge, d’agost 21, 2011

Per la costa del Mar Negre

Vaig aprofitar que la Sophia treballava de tardes i que se m'havia ofert per visitar la ciutat per fer una mica de turisme per Zugdidi. La població, sense ser turística, te el seu encant. Ja em va agradar al arribar de Mestia i adonar-me'n que a la rambla central hi sonava música des dels altaveus municipals.


Ara, de tornada d'Abkhàsia i més descansat, tenia la possibilitat de voltar-la una mica amb la Sophia abans no fer cap a Poti. En teoria tenia un dia curtet, d'uns 70km, i em podia permetre aquest luxe.

Junts vam anar al Palau de la família Dadiani, els governant de la regió de Mingrelia, a l'oest de Geòrgia fins a finals del sXIX. Un antic palauet que per dins, salvant distàncies, no desentonaria amb cap de Versalles o Viena,  potser perquè alguns dels seus residents van ser en el seu dia gent força cosmopolita, com els fills d'un dels darrers governants, David I. El fill Adria, va ser un jugador d'escacs que va jugar tornejos per Europa, i la seva germana Salome, va estar casada amb el nét de Joachin Murat, el cunyat de Napoleó. Conseqüència d'aquest casament, a Zugdidi, Geòrgia, s'hi pot trobar una de les màscares murtuòries de Napoleó i gran part de la seva correspondència.

Havent visitat el museu, encara vam voltar pel jardí botànic, bastant descuidat, entre els laments de la Sophia que el recordava en la seva exhuberància en els temps de la seva infantesa.
Continuem xerrant mentre passejem per la Rambla principal, que du el nom de Zviad Gamsajurdia, qui fou el primer president de la Geòrgia post-soviètica. Fill de Konstantin Gamsajurdia, un prestigiós escritor georgià, fou un dissident i activista nacionalista georgià durant el temps d'ocupació comunista. Amb el desmembrament de la URSS va passar a ser el president de Geòrgia. Li pregunto a la Sophia per la seva opinió sobre Gamsajurdia (nascut en un poblet de la mateixa regió on es troba Zugdidi) i em respon amb l'ambivalència: bon heroi resistent durant la època soviètica, però mal president. I és que sota el mandat de Gamsajurdia, envoltat d'un nacionalisme de caire ètnic, van esclatar els conflictes que encara avui arrosega Geòrgia: Abkhasia i Ossètia del Sud. Una campanya en que un dels eslògans era Geòrgia pels georgians (tot i que Gamsajurdia va negar que la frase fos seva) i on es declarava que només podria viure a Geòrgia qui pogués mostrar haver tingut títol de propietat anteriors a l'època rusa, no va ser un bon cami  per dotar d'estabilitat al país.

Deixem la rambla per tornar cap a la Guesthouse. Ja és migdia i no puc trigar en posar-me a pedalar. Camí de casa la Sophia m'explica que te dos fills de 8 i 5 anys i que està divorciada. Em sorprèn. Evidentment, tinc la georgiana per una societat conservadora, i li pregunto quina va ser la reacció familiar a la decissió de divorci. Em comenta que la seva família l'ha recolzat en tot moment, però reconeix que no sempre és així i que queda molt camí per recórrer.

Una estona després soc sobre la bici. L'objectiu, arribar a Poti evitant tant com sigui la carretera principal. Per aquest motiu, a l'arribar a la població de Khobi en desvio per una carretereta secundària cap a Kulevi. Algú que em pregunta on vaig, em mira en cara de sorpresa al dir-li que cap a Poti, més endevant entendré el per què.

La carretera fins a Kulevi està asfaltada, i recorre la ribera esquerra del riuet del qual no trobo el nom. El camí, es força agradable. Gens transitat i només et trobes amb joves que venen o van a pescar o banyar-se al riu. La sopresa arriba al final de la carretera. Està a prop de Poti i el que et trobes és una mastodòntica refineria. De darrera la refineria surt una pista polsegosa  que va paral·lela al mar i pregunto si du a Poti. Entre dubtes de la gent local, em diuen que si. La recorro no del tot convençut tot i que el GPS em marca la pista i un parell de ponts per després creuar el   riu Rioni prop de la seva desenbocadura a Poti. Un dels ponts que marca el GPS ja no existeix, l'altre està en un estat tant lamentable que tot i que els policies que el custodien em diuen que puc pasar, m'ho penso dos cops abans no fer-ho: Creuar un riu més ample que l'Ebre a Tortosa en un pont penjant on el terra són plafons de fusta coverts per velles estores perquè no es  vegin els forats o en trams alguna planxa metàlica suelta que substitueix les fustes que han caigut al riu, no és que inspiri massa confiança. Sigui com sigui, no veig altre alternativa per creuar el riu, així que no queda més remei que creuar el pont.

Després de creuar mig Poti acompanyat d'un noi en bici que em va fent l'interrogatori de rigor, arribo al centre d'interpretació del parc nacional de Kolkheti, on tinc intenció de dormir. La llàstima és que arribo massa tard per voltar-lo. El parc de Kolkheti es caracteritza per ser una zona pantanosa i d'aiguamolls en un clima subtropical. Degut al seu clima, durant l'època soviètica es va intentar assecar per erradicar així el paludisme existent a Geòrgia. Ara, intenten mantenir el que queda de llacs i aiguamolls ja que a part de la riuesa vegetal és un punt important de migració d'aus.

L'endemà deixaré Poti amb el remordiment de consciència de no haver llogat una barqueta per recòrrer els llacs del parc, però Batumi m'espera. Camí de Batumi no hi haurà cap sorpresa destacada, el primer tram de carretera fins a Kobuleti el faig bé. Tot i ser la principal que du a Turquia hi ha prou espai al voral de la carretera com per no haver de patir pels camions. Passat Kobuleti, però tot canviarà. Kobuleti en si, és un poblet, que des de la pèrdua d'Abkhasia, s'ha convertit en una de les principals destinacions turístiques de platja pels georgians. El poble, molt allargat seguint el curs de la carretera, no deixa de ser un seguit de casetes on tothom lloga habitacions als turistes. Un pinar a l'altre banda de la carretera, dóna pas a un petit passeig, en força mal estat, al costat de la platja. Pararé a un xiringuito a fer una coca-cola mentre a fora cau un ruixat, abans no continuar cap a Batumi.

Ara, però,  no hi ha voral a la carretera, i per si fos poc, em separa un petit portet de Batumi, pocs quilòmetres que s'enfilen al voltant del que em semblen ser algunes plantacions de te, i els camions, passant arran de bici.

Arribo sa i estalvi a Batumi i tinc temps de posar una rentadora i passejar una mica pel seu Boulevard, un passeig arran de platja amb xiringuitos i altres paradetes, abans no trobar-me amb la Tamara, una noia de Couchsurfing. Apareix una estona després i anem a sopar mentre fem petar la xerrada junt amb dues amigues seves que no parlen anglès. Es passarà mig vespre traduint, la pobre.  Fa poc temps que ha tornat d'Itàlia on ha estat estudiant dos anys i ja suspira per tornar a marxar. A Batumi es troba engabiada i pressionada per una societat on encara li costa entendre que una persona, i més si és dona, amb 25 anys no tingui plans de boda i procreació. Va marxar fa tres anys, primer en va passar un a Bulgària, i ha tornat que s'ha trobat totes les amistats casades i amb criatures, i el que em sembla que és pitjor, amb un canvi de mentalitat, més europea, que li marca distància amb qui havien estat els seus amics. Mentre conversem li comento que he estat a Abkhàsia i m'explica que és originària d'allà, que van marxar acabant la guerra i que ara el seu pis està ocupat per uns txetxens. Em demana que li passi d'alguna manera les fotos perquè les puguin veure els seus pares, tot i que em confesa que creu que ploraran al veure-les. Actualment les millors fotos ja les vaig posar a internet, no sé com haurà reaccionat la família. M'acomiado d'ella amb la certesa que tard o d'hora ens trobarem. Alguns dels seus millors amics a l'erasmus que va fer a Italia eren catalans i pensa visitar-los tant aviat com pugui.

Jo em pasaré encara un dia més a Batumi descansant abans no dirigir-me a l'interior de Geòrgia per empendre el llarg camí de tornada cap a Tbilisi, però això us ho explicaré en algun altre moment.

dimecres, d’agost 10, 2011

Afotikis IV. Abkhasia

Capvespre a Ochamchira

Novi Afon

Monsestir Novi Afon

Coves de Novi Afon

Llac Ritsa

Llac Ritsa

Sukhumi

Platja Sukhumi

Pescadors Sukhumi

Memorial guerrillers Abkhsis morts

Esglesia de Moskvi

Cases on no hi viu ningu

Hi ha una casa en el meu bloc
freda i abandonada
els que hi vivien fa temps van marxar
Van agafar les coses i mai van tornar
Es veu com embruixada
amb els vidres trencats
Tothom l'anomena la casa on no hi viu ningu
[...]



Fotos d'Abkhasia pero podria ser Kosovo, Karabakh, Sierra Leona, o Belchite....










There's a house on my block
That's abandoned and cold
Folks moved out of it a
Long time ago
And they took all their things
And they never came back
Looks like it's haunted
With the windows all cracked
And everyone call it
The house, the house where
Nobody lives

Once it held laughter
Once it held dreams
Did they throw it away
Did they know what it means
Did someone's heart break
Or did someone do somebody wrong?

Well the paint was all cracked
It was peeled off of the wood
Papers were stacked on the porch
Where I stood
And the weeds had grown up
Just as high as the door
There were birds in the chimney
And an old chest of drawers
Looks like no one will ever
Come back to the
House were nobody lives

Once it held laughter
Once it held dreams
Did they throw it away
Did they know what it means
Did someone's heart break
Or did someone do someone wrong?
So if you find someone
Someone to have, someone to hold
Don't trade it for silver
Don't trade it for gold
I have all of life's treasures
And they are fine and they are good
They remind me that houses
Are just made of wood
What makes a house grand
Ain't the roof or the doors
If there's love in a house
It's a palace for sure
Without love...
It ain't nothin but a house
A house where nobody lives
Without love it ain't nothin
But a house, a house where
Nobody lives.

dimarts, d’agost 09, 2011

Kilometrada III. Abkhasia

Aqui van les etapes abkhases del viatge, pels frikies de la bici :-)

  • 29/07/2011: Zugdidi - Ochamchira: 54km
  • 30/07/2011: Ochamchira - Novi Afon:82km, +220m
  • 31/07/2011: Novi Afon - Gagra: 61.5km, +235m
  • 01/08/2011: Novi Afon - Panta de |Ritsa (Datxa de Stalin): 62km, +1138m
  • 02/08/2011: Ritsa - Sukhumi: 126km, +487m
  • 03/08/2011: Paron a Sukhumi
  • 04/08/2011: Sukhumi - Zugdidi: 119km,+225m

diumenge, d’agost 07, 2011

Un espia georgia a Abkhasia

El 29 de Juliol vaig creuar l'Enguri. El riu que separa Abkhasia de (la resta de) Georgia. Hi arribo poc despres d'haver deixat enrera una bandera georgiana de dimensions descomunals en un mastil a l'estil Plaza de Colon, com a declaracio de principis.


 La banda georgiana no depara cap problema: em saluden, prenen alguna nota, un dels guardes de la frontera em mostra el seu bitlleter amb l'escut del Barsa, i pots continuar. Per davant, quilometre i mig en terra de ningu abans no arribar al post abkhasi a l'altre banda del riu. Jo creuant  en la bici, i uns pocs desplasats georgians, creuant el malmes pont, ple de sotracs, a peu,  arrosegant com poden les bosses i farcells que carretegen.


S'arriba  a l'altre post, i despres de la sorpresa inicial de veure arribar a algu en bici, cap problema. Els hi dono el passaport i la clearence letter que m'ha de permetre creuar a la frontera. Un cop a Sukhumi, em caldra recollir alla el visat, sino, em remarquen, no podre sortir del pais.


Superats els tramits burocratics, comenso a pedalar dins Abkhasia. Fora del post fronterer, alguna mashurka espera els pocs desplasats que creuen la frontera per dur-los cap a les poblacions on hi tenien les seves propietats. Jo arrenco amb l'idea de fer alguns quilometres, com a minim fins Ochamchira.

Els primers quilometres son d'un contrast surrealista, la carretera en un estat pessim transcorre entre boscos d'eucaliptus, els ocells canten, alguns bufals es banyen a uns bassals al costat de la carretera i sembla impossible que entre aquests paissatges bucolics fa divuit anys la gent estigues a mata degolla, pero cases derruides, cremades o simplement abandonades i el poc transit de la zona: 4x4s de l'agencia de refugiats de la ONU, MSF o el Comite pels refugiats de Dinarca em recorden el conflicte latent que s'hi respira, 18 anys despres no es signes un alto al foc que encara perdura.

Despres del desmoronament de l'Unio Sovietica, el Juliol de 1992 Abkhasia es va declarar independent de Georgia. Com a resultat l'exercit georgia envia 3000 soldats a Sukhumi, la capital abkhasa i el govern nacionalista es retira al nord del pais cridant a la resistencia armada. Pero estant Georgia  mateix liada en guerres internes i Abkhasia suportada per voluntaris vinguts del nord del caucas (txetxens, balkaris...) i amb el suport implicit de Rusia, Georgia va perdre Sukhumi la tardor del 1993, i amb ella tota Abkhasia.

Passat Gali la carretera millora, pero no aixi el paissatge, que continua composant-se de manera surrealista de cases habitades, cuidades a l'extrem amb jardi i hortet, amb d'altres que 18 anys mes tard continuen calcinades, derruides o abandonades. I aixi mateix sera a Omchimchira, on fare nit. Potser el 50% de la poblacio esta abandonada.

Acabo fent nit en una habitacio polsagosa que em lloguen per 300 rubles, uns 8e. Despres d'un banyet al mar negre i de sopar, mato el vespre fent petar la xerrada amb la mestresa de la casa, elseu fill i els veins. Els hi ensenyo les fotos que he fet, i molt educadament em comenten que vagi en compte amb les dels edificis derruits, que son de georgians, i que em poden causar problemes si a la frontera em demanen la camara. No es cap recriminacio cap a les fotos, sino una simple observacio.

L'endema anire fins a Novi Afon, passat Sukhumi. Aqui el transit ja s'ha fet intens. Novi Afon esta ple de turistes i es un paratge famos pel seu monestir, el de Novi Afon, nou Athos, creat per monjos russos vinguts d'Athos el s XIX i conegut tambe per les seves grans coves, que visito tot desendint-hi en un mini-metro  que creua la muntanya fins deixar-te dins unes coves de dimensions descomunals. La visita es guiada, en rus, i em perdo. Soc l'unic guiri, ja que els rusos a Abkhasia son com de la casa. Com a mostra el comentari que fa la propietaria de l'hotel  a un vei quan li pregunta d'on soc:
-Estranger, d'Espanya.
Els rusos, que omplen l'hotelet, esta clar que no son estrangers.

I aquesta sera la tonica a partir d'ara, com mes a prop de la frontera amb Russia, mes russos a la platja i mes russificat tot. Fare la tercera nit a Gagra, poblacio tambe a la costa del mar Negre. M'estic en una habitacio llogada a una familia prop de la platja. Al vespre la faig petar amb el propietari i amb una parella de rusos de vacances. Els hi comento que des de Russia no puc entrar a Georgia a traves d'Abkhasia  i que les guies que duc inclouen Abkhasia dins de Georgia perque no esta reconeguda internacionalment (nomes esta reconeguda per Russia, Nicaragua, Venezuela i algun pais raro mes) i l'home de la casa em comenta que quan Abkhasia s'hagi recuperat i sigui potent, les potencies europees ja reconeixeran el pais. La questio es, els hi cal?

La sensacio que un s'endu d'Abkhasia es que per no ser georgians han acabat sent rusos. Abans de la guerra menys d'un 20% de la poblacio era d'etnia Abkhasa, i d'ells mes un 10% van morir en la guerra, els georgians han estat foragitats del pais i moltes de les cases han estat ocupades per caucasics del nord com els txetxens,  o directament per  rusos. Cosa que jo ja sabia pero em confirma la Tamara, una noia georgiana a Batumi, quedo amb ella a traves de CS i resulta ser originaria d'Abkhasia: forma part dels gairebe mes de 200000 georgians que van haver de deixar Abkhasia, i m'explica que el que era el seu pis de Sukhumi, ara esta ocupat per uns txetxens. Pero no nomes esta russificat: Russia ha recostruit la linia de ferrocarril Sukhumi - Sotxi i entrega passaport rus a aquells Abkhasis que ho necessiten. I el turisme, alimenta l'economia. No se fins a quin punt els abkhasis han fet bon negoci amb la independencia.

El quart dia a Abkhasia, enfilare cap a l'interior per pujar fins al llac de Ritsa. Un panta artificial als peus del caucas envoltat d'un entorn bucolic, tant bucolic, que Stalin fins hi tot hi tenia una datxa. Quan arribo a l'entrada del parc nacional, em trobo que he de pagar tiquet. Tot son riures entre l'empleat de la caixa i algun soldat i policia que hi han a la garita. Fins que els hi dic que vinc de Georgia i que tornare cap alla. Despres de cinc minuts, entent la pregunta:

- Ets un agent georgia?-Flipo.
- Jo? No, nomes turista.
- No, ets un agent georgia.
Que no, que nomes turista

Els policies i els soldats passen del tema, pero el caixer esta entusodit en que soc un espia. I no ho diu per fer cap broma. Al final em deixen passar. Imaginacio no li falta. Un espia que viatge en bici i no sap els idiomes del pais!!! Si no fos perque en un pais que ha patit una guerra hi ha molta gent boja suelta, no li hauria donat cap mes importancia, pero nomes cal que corri la veu perque algun xalat  vulgui prendre alguna accio preventiva...

Uns quilometres mes amunt, mentre vaig guanyant alsada cap al llac hi ha una paradeta pels turistes rusos (per cert, que horteres son). Un dels venedors fa les preguntes de rigor, i pam... al dir que vinc de Georgia... Ets espia? Aquest, pero, se li veu el plumero. Em demana 200rub per no trucar a la policia. No li faig ni cas.

Uns quilometres mes tard soc a Ritsa, i la datxa d'Stalin, que no podre visitar per dins, esta en un lloc paradisiac. Un petit hotelet, sera la meva nit a un minut de la ribera del llac. Els darrers turistes se'n van i nomes quedem una parella rusa que s'esta  a l'hotelet, els empleats del lloc i jo. I els mosquits.

Ara nomes quedara desfer el cami fet. Un dia fins a Sukhumi i un mes  fins a Zugdidi altre cop, i un dia de paron al mig no planificat per problemes estomacals. A Sukhumi, visita al ministeri d'Afers Exteriors per tramitar el visat. Gent simpatica que no posa cap problema en no estampar el visat al passaport, que dessitgen bon viatge al Mr Tarafa amb un somriure sincer... i que entre ells nomes  parlen rus. No he sentit gairebe parlar abkhasia (nomes a Ritsa i un parell de poblets). L'endema tornare a ser al pont sobre l'Enguri. A la banda Abkhasiana, un soldat em comenta que m'havia vist a les coves de Novi Afon, i a la vessant georgiana em trobo uns xalats del Mongol Rally que volen visitar Abkhasia i al jefe del bitlleter amb l'escut del Barsa que em saluda efusivament.

Una hora despres estic en una guesthouse arrenjada a traves de la Sophia, una noia de CS. Treballa amb un cyber i en el passat a col-laborat amb ONG d'ajuda als desplasant. Em comenta que a Zugdidi hi viuen 70000 zugdidians + 100000 desplasats. No se si les xifres son exagerades, en tot cas, esta clar que de desplasats, n'hi ha d'haver, i molts, a Zugdidi.

Afotiquis Georgia III: Imeriti - Racha - Svanetia

Fotos de Imereti, Racha i Svanetia. Perdoneu, pero no hi ha hagut manera de posar dretes les fotos verticals. Des del cyber no hi puc fer mes :-(.

Monestir de Gelati

Detall del monestir de Motsamenda

Monestir de Montsamenda

Interior de Gelati

Interior de Gelati

Cami de NikortsMinda

Detall Nikortsminda

Fent amics :-)

Alpana

Mes amics

Cami de Lentekhi

Lentekhi

Cami de Tsana

A Tsana.

Casa abandona a Tsana

Vistes de Skhara des de Tsana

Un descans en el port cap a Ushguli

Avia  a Ushguli

Munyint

Ushguli amb Skhara al fons

Ushguli

Ushguli. Prova de HDR amb la camara

Ushguli

Ushguli

Baixant cap a Mestia amb el Michael.

Baixant cap a Mestia amb el Michael.

Primeres vistes de l'Ushba (4700)

Michael enfrontant-se a obstacles del cami.

Michael enfrontant-se a obstacles del cami.

Vista del Caucas des dels llacs de Mestia

Ushba des de les muntanyes de Mestia.

Afotikis II. Kutaisi

Amb una mica d'enderreriment aqui va la segona tanda de fotos del viatge. Ciutat de Kutaisi.