diumenge, de setembre 18, 2016

Австрийский дорога, la carretera dels austríacs

La carretera dels austríacs pren el nom dels treballadors forçats que la van construir durant la Primera Guerra Mundial quan presoners austríacs i d'altres indrets de l'imperi austrohongarès van ser deportats al nord-est de Kazakhstan per construir una carretera que unís la vall  de  Bukhtarma amb Marqakol.

Llac Marqakol

Vam descobrir la carretera dels austríacs per internet a l'inici de la preparació del viatge i d'aleshores ençà es  va convertir en un dels seus objectius principals i ineludibles. La carretera en si és curta, només 60 km, però això si,  amb dos ports de muntanya i rius que han perdut els ponts. 

Des de Marqakol, 15 km aproximadament fins al seu inici; de l'altra banda, des de la fi,  uns trenta més fins a Kataon Karagai, la capital de la vall de Bukhtarma.  El 15 d'agost sortíem de Marqakol amb l'objectiu de recorre-la. Quan trigaríem en arribar a Katon  Karagai? Ho assoliríem o hauríem de girar cua? Incògnites i incerteses per una de les parts més aventureres del viatge.

Els primers quilòmetres de la ruta discorrien per pista bona resseguint la ribera oriental del llac Marqakol, moments per pedalar relaxadament  i anant fent fotos. Aviat, però,  la pista deixava el llac i s'orientava a Est per anar a buscar el llogaret de Baliqtibulaq, on moria, prop de la frontera amb Xina. Abans  un trencall a l'esquerra que s'endinsava  dins d'un bosc per una pisteta plena de fang: L'entrada a la carretera dels austríacs. 60 km per endavant. Els recorreríem en un sol dia?
Trams inicials de la carretera dels austríacs
 La pista és estreta, fangosa, amb tolls d'aigua i fang a tort i a dret i amb herba alta enmig de les roderes. És evident que s'utilitza poc però algun paquet de cigarretes buit al terra ens recorda que tot hi que poc, s'utilitza. Tant mateix, anem avançant. Això si, de tant en tant baixant-nos de la bici per esquivar bassals o per passar les bicis sobre troncs que fan de ponts per rierols que creuen la carretera.

Els paisatges estan a l'alçada. La pista s'enfila cap al coll d'Altaisky mentre per sota deixem una vall alpina esplèndida. Estem més alts, i la pista està en més bon estat. Xalem de valent. Després del coll, descens cap a l'altra vessant. Constatem altre cop com de poc s'utilitza la pista: les herbes que creixen entre les roderes arriben al metre d'alçada. Quanta gent ha passat per la pista aquesta temporada?
Arribant al coll d'Altayskiy
 
De cop, un pont que creua el riu i en perfecte  estat. Hauran refet els ponts? Estarem de sort?

Un dels molts rierols que va tocar creuar
La resposta és NO.  NO tenim sort. Pocs quilòmetres més endavant trobem el pont, o més ben dit, el no-pont. El que ja havíem vist en fotografies a casa. El pont del qual només en queden les estructures metàl·liques i a més han estat arrencades i  han quedat completament desplaçades a l'altra llera del riu.  El Miquel, que pedala amb quatre ulls, fa estona que s'ha adonat per on creuen el riu, en cas de creuar-lo, els cotxes. Tornem enrere fins aquest punt i estudiem la viabilitat de creuar pel riu a peu. Em venen a la memòria tots els cops que aquests darrers dies molta gent ens ha comentar que ...много воды, molta aigua. I si, molta aigua. Estudiem la situació tant el Miquel com jo. Ambdós, quan l'aigua ens arriba a mitja cuixa i ja ens costa mantenir l'equilibri desistim d'intentar creuar les bicis per aquí. Cal tenir en compte que no hem arribat al tram més profund i amb més corrent. Si el riu baixa així a mig agost, com ho deu fer en ple desglaç?
El No-pont
 Surto d'excursió seguint un corriol que va per la vessant de la muntanya i mirant si puc arribar fins al segon pont  dels tres que hi ha en total. Si s'hi arribés i poguéssim empènyer les bicis, aleshores  potser encara hi hauria esperances.
 Arribo al segon pont, que està en perfecte estat i segueixo per la pista fins al tercer.  Del tercer en queda només l'estructura i alguns taulons en un dels laterals. De poder creuar-se es podria arribar a poder creuar... d'aquella manera. Jo ho veig arriscat... i més per algú com jo que aquestes coses m'atabalen. Torno mirant de  trobar algun altre corriol que vagi del segon al tercer pont.. si hi hagués sort... No el veig. Hora i mitja més tard torno a ser a lloc amb el Miquel i passant parte de batalla.

Tercer pont vist des de la llera final.
No defallim. És complicat però es podria intentar. Li comento al Miquel. I acordem que val la pena que ell es miri també el tercer pont. Al cap de dues hores torna. Jo el puc creuar però sense vent.(són moments en que bufa força), però he trobat un caminet pel mig del bosc després del segon pont. Ho intentem?
Empenyent la bici entre el primer i el segon pont

Ens emmerdem amb les bicis pel corriol. Bé, parlo de corriol, però utilitzar la paraula corriol és dignificar molt aquella herba trepitjada. Una hora i mitja després arribem al segon pont. Hi arribo després que la bici em patini i em clavi un pedal al costellam. Arrossegaré un blau durant dues setmanes. Són gairebé les 17:30 que creuem el pont i ens emmerden al segon tram. Personalment crec que es tard però em deixo arrossegar pel Miquel. Me'n penediré més endavant. si havia sigut dura l'altre part, aquesta no us podeu ni imaginar. El primer tram arrossegant la bici pel mig del bosc, passant la bici varis cops per damunt (o per sota) de troncs caiguts.  La segona part , una rampa descomunal on fins hi tot comença a ser dignificant el concepte herba trepitjada. Peto i li foto quatre crits al Miquel. A hores d'ara, tot i que va sortir bé, continuo pensar que hagués estat més assenyat atacar aquell tram l'endemà al matí amb tot el dia per endavant.  Ja fosqueja quan descendim a l'altre vessant, ja passat el tercer pont. Quatre hores per recórrer tot just dos quilòmetres i mig.

Carratejant petates entre el segon i tercer pont

L'endemà ens alcem tard.  Duem poc pedalat quan ens trobem quatre ciclistes russos que venen en direcció contrària. Són la Tatiana, l'Artem i la seva filla, tots ells de Novosibirsk, i en Egor, que viu a Kazakhstan. Els hi passem tota la informació que tenim, els hi ensenyem algunes de les fotos perquè es facin una idea del que es trobaran i els hi desitgem tota la sort del món, la necessitaran. Ens intercanviem emails, facebooks i vkontates (el facebook rus) i prosseguim el camí. Intercanviar adreces val la pena. El darrer dia de viatge soparem amb l'Artem i la Tatiana a Novosibirsk.

D'esq a dreta: Artem, Tatiana i Egor.
Encara ens queda més de mitja carretera dels austríacs per recórrer, amb la tonteria ahir vam fer tot just 33km i escaig. Creuarem un darrer riu, ja sense més complicació que acabar amb els peus xops, i ascendirem els segon coll,  el coll de Burkhatskiy, des d'on tindrem la sort de poder veure, a la llunyania, el Belukha en tot el seu esplendor.


Creuant el darrer riu.
D'allà, tot baixada fins la carretera principal. Ens alegrem d'haver escollit aquest tram en direcció Sud - Nord. El coll , des de l'altre vessant, és molt exigent. Més de 1000m de desnivell per una pista molt trencada i pedregosa. Baixem tranquil·lament, el Miquel ha d'anar parant de tant en tant perquè no se li escalfin els frenos, mentre gaudim de les vistes de la vall de Bukhtarma.

Belukha vist des del coll de Burkhatskiy
Un cop a la carretera, aquesta encara tindrà algun collet petit abans no arribar a Katon Karagai. Hi arribarem que fosqueja i quan la cantina del poble ja està tancada. Farem un sopar fred a l'hotel a l'espera de menjar més fort l'endemà al matí.  Encara queden dies de ruta, però me'n vaig a dormir amb la sensació de que el viatge s'acaba. El darrer repte fort del viatge ja l'hem superat. Com diria aquell: prueba superada. Ara ja només queda tornar a Rússia.  

Baixant cap a la vall de Bukhtarma